CiU SA Anatomia d'un país perplexe La cosa és més aviat clareta, senzilla i precisa. El decalatge de Convergència i Unió en matèria econòmica i (anti) social és nítid: els empresaris són els que generen riquesa. I d’ací estant, com no hi ha res més a discutir, obrin joc, ses senyories. Si les coses van maldades, garrotades. Si les coses els hi van bé, engrunetes. És la metàfora de CiU com a garant d’aquest eufemisme anomenat “estabilitat del mercat”. Fet i fet, a aquesta sagrada trinitat-estabilitat va contribuir decisivament Jordi Pujol per salvar el felipisime a la darrera legislatura de Gonzalez. I a garantir-la, de bell nou, per a tranquil•litat de les finances, amb el suport a Aznar i Rato en el primer govern del PP. Sia el que sia i sigui qui sigui, que el mercat global no se’ns alteri. En això CiU sempre fou infalible. I ho seguirà fent. Més enllà del embolcall socialcristià i welfarista amb el que Pujol va parir la formació sota el simptomàtic lema, el 1976, “Ordre. Economia. Benestar”. Els empresaris primer com a tautologia. I els que vinguin darrera que la flipin amb el tsunami precaritzador. Ho van demostrar recentment i amb meridiana claredat arran del timidíssim Pacte Nacional de l’Habitatge de Catalunya, oposant-se radicalment –al crit de ‘¡prosoviètics!’, escolti- ni tan sols a qüestionar els límits de la propietat privada en desús acumulat. Els nostres Chicago Boys, còpia defectuosa dels Milton Friedman que assalten el món, són així, encara que dissimulant sempre molt més que els estirabots desbocats del PP i amb pseudos-polítiques socials de caritat i contenció sempre reivindicades. Més enllà de la identificació de classe –de classe alta i de difusa classe mitja–, de les eternes portes giratòries entre el món empresa i el món CiU, tots s’embafen de bandera per fer negoci. En aquesta maleïda història que es repeteix com si la coalició fos un consell d’administració del país, CiU mira a Europa, al quart motor europeu que anhela i a la internacionalització neoliberal de l’economia catalana que proclama (el seu programa, no endebades, promou la creació de fins a 300 multinacionals catalanes). Això és, assalt neoliberal i conceptualització d’allò social i allò ecològic com a barrera a eliminar. Així les coses, CiU serè sense dubtes un dels tensors dretanistes de la propera legislatura, aliat preferent en matèria antisocial. I no només CiU. CiU és la veu de l’amo i la veu de les pors escèniques de la classe mitjana a la mobilitat descendent. I rere ells, sense soroll, en silenci i acumulant plusvàlues, les patronals, els grans empresaris i les multinacionals, que segueixen demanant barra i bufet lliure. És la força del poder del diner i la força de la por de la classe mitjana. I això també ho sap prou be ZP. ¿Quanta democràcia aguanta el capitalisme? Per a CiU, tot el capitalisme que puga aguantar la democràcia, malgrat històricament tots dos –capitalisme i democràcia- no vagin precisament de la maneta, sinó a tortes. Aquesta és la paradoxa convergent d’una pintada a Montevideo: “el poder és com un violí, es pren amb l’esquerra i es toca amb la dreta”. El miracle de CiU és diferent. Malgrat sembli impossible, prenen el violí amb la drera…i li demanen la partitura a la patronal. Perquè sinó no tenen música.