I l'Ovidi se'n va anar a Palau Recopilatori en cd i dvd de l'homenatge de l'Ateneu i Propaganda pel Fet a Ovidi Montllor SI MAI DE TU... El 15 de maig del 2006 va ser només un dia més, i encara, de la dolça i justa revenja de la memòria. Tal vegada perquè com deia el poeta els febles de veritat mai es rendeixen. Mai dels mais. Com tu, Ovidi. Exactament com tu. Nosaltres, nascuts sota la democràcia de l’amnèsia, [...] Ja el pots trobar a l'Ateneu! [...] vam descobrir –vés- d’on veníem i on ens malficaven a través de la Teresa i les garrotades i els manars. I els nous amos i els banyetes i els desesperats de sempre que sempre perdem. Ja ho veus, descobrir-te i retrobar-te ha estat trobar-nos. A nosaltres mateixes i en la cruïlla de la dignitat rebel. Contra el silenci, l’oblit i la mentida. I per això celebrem cada dia la festa grossa de tenir-te. Sobretot perquè et necessitem més que mai en aquesta lluita –difícil- per la coherència. Ets l’amenaça del bon exemple: i els de dalt no ho suporten. Per nosaltres, amb tanta gent que t’estima i no t’oblida, va ser un particular dia que durarà anys. El dia que tornaves de les teves vacances. I per no marxar mai més. Perquè va com va i perquè encara dura la vida dura. I, sobretot, perquè va per tu. I pels i les que seguim la teua estela solidària, intentant robar-li a la nit somnis i utopies. Perquè amb tu, afortunadament, sempre ens queda tota la revolució per davant. I això va força bé saber-ho. T’estimem,Ovidi. Com mai, que és exactament com sempre. Assemblea Ateneu La Torna i Cooperativa Propaganda pel Fet [Vila de Gràcia-Bages | Països Catalans | Novembre 2007] ••• Encara, Ovidi, encara Hi ha Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. Hi ha Manuel Sanchis Guarner i Andreu Alfaro. Eliseu Climent i Rosa Raga. Carles Santos, els Obrint Pas, Feliu Ventura, Pichi Alonso, Miquel Gil i Carles Solà. Isabel, la Isabel Clara-Simó i Miguel de Palça i Mavi Dolç i Al Tall i Sol Picó i el Toni. El Toni Miró. I Vicent Usó i Ximo Tebar. I Bernat Sòria i Santiago Calatrava i Vicent Todolí. I Pepa Lòpez i Raimon. I el Genovés que jugava com un Déu. I Guillem Agulló. I l'Ovidi. Hi ha el Cabanyal... Hi ha el Cabanyal i el desert de les Palmes. La Font-roja i el Montgó, el Garbí i el Penya-golosa. El Xúquer camí de Sueca i la platja de Guardamar. I els Colombrets, la Calderona i el Saler. El Maestrat i la Vall d'Albaida. L'Horta que ens furten i la Marina que no vol ser mítica. El Comptat, L'Alcoià i el Mas Sopalmo. Hi ha taxistes i enterramorts. Gent que es posa la película el diumenge i la tia Conxa que es menja un entrepà. I llauradors que maleeixen amb una rabassaeta a la boca i obrers de la Ford absents davant de la màquina. I la Júlia i la Txell corrent per la Sud i xicons que riuen al carrer blanc. Hi ha el meló d'Àlger i el de tot l'any. I la traca que peta, repeta i pa fum. I el plis-plas i el trabuc i el timbal i els moros. I les quatre barres penjades de qualsevol balcó i un tren que travessa blocs de pisos grisos amb llums grogues. Els peus mullats a la Malvarosa una nit de dissabte... I els besos... No hi havia a València dos amants com nosaltres... Encara, Ovidi, encara, portem bandera on blau no hi ha, diem ben alt que parlem català i ho fem a la manera de València Vicent Partal [10 de juny de 2005, CAT•Tradicionàrius, "30 anys de l'Olympia"]