[Negocis, faldilles i dictadors] Entre bribons i borbons, el rei que Franco nomenà Una biografia aproximada Amb plena immunitat penal, el rei és davant de tot, un irresponsable jurídic absolut, per obra i gràcia del patriotisme constitucional que l’exonera de qualsevol delicte que pugui cometre. Paradoxes de la igualtat, el rei és immune i impune i mai no retrà comptes de com acumula riqueses milionàries, de dubtosos negocis corruptes i corruptors, ni de significades amistats perilloses que escandalitzarien el darrer soci despistat d’Amnistia Internacional. Batejat pel mateix Papa feixista Pius XII que l’1 de juliol condemnava el marxisme en una acta del Sant Ofici, Juan Carlos de Borbón y Borbon va néixer a la Roma mussoliniana on s’havia refugiat la família reial. “El pobre nació ochomesino y tenía los ojos saltones...Era horrible. Menos mal que enseguida se arregló”, va aclarir la seva reial mare. I poc a poc, se li van anar arreglant les coses. De les penúries econòmiques, de l’exili italià via exili portuguès a Estoril de la dictadura salazarista, el rei ha fet de tot per ser, precisament, rei, sortejant tots i cadascun dels obstacles que se li interposaven De ser un príncep pobre a punt de desahuci, a disposar d’una fortuna de 1.790 milions d’euros segons la revista Forbes. Tot plegat en poc menys de 30 anys. Com es va fer és encara poc conegut públicament, perquè malauradament, el tabú més immaculat, intocable i inexpugnable del règim segueix sent inaccessible, informativament parlant, fruit d’un pacte blindat de silencis nascut en transició davant la debilitat de la monarquisa. Silencis fora, però, el primer que va caldre va ser trair el seu propi pare saltant-se la línia successòria i fent-li el salt amb Franco –que li va comportar el sobrenom de “su bajeza” imposat per Sainz Rodriguez-, el general assassí que li va monoritzar el procés de formació, el va nomenar successor el 1969 i aire, que vol dir vent, fins que va accedir al regnat el 1975. I aleshores va demanar a la sempre despòtica monarquia saudita un préstec de 10.000 milions de pessetes que..., que encara no ha retornat. I després com salpebrat, els cops d’Estat del 23-F, que el van entronitzar definitivament. A ell i a la transició edulcorada que ens vénen. Aquesta opacitat i bloqueig informatiu també van arribar als aspectes més personals: la mort del seu germà Alfons per un tret de Juan Carlos I, una més que hipotètica filla amb Olghina de Robiland, una boda amb una monarquia destronada, anticomunista i atlantista i els incomptable afers de faldilles, on Marta Gaià o Barbara Rey són les estrelles del teló caigut per decret-llei. Que diria el Vaticà de tan sagrades escriptures afectives és un altre debat, però la contradicció rau en la (poc) professada, a la llum dels fets, fe catòlica, apostòlica i romana del ciutadà que, panxacontent i sense immutar-se, va etzibar que “el castellà mai va ser llengua d’imposició”. Allò destacable però, no són pas els afers –que a la vida privada tothom té dret- sinó els operatius impensables que s’arriben a bastir per evitar que surin en premsa rosa, groga o blava. Autèntiques batalles campals per evitar qualsevol escletxa de filtració dels múltiples afers sexo-afectius, operacions d’alt nivell dels serveis secrets i amenaçes a dojo. Que li preguntin a Barbara Rey quan el CESID va assaltar casa seva a la recerca de cintes de vídeo, al jutge que va ordenar la destrucció de tot el ‘material sensible’ que van trobar a casa de Javier de la Rosa o al delegat de Banca la UGT de banca que va tenir una visita sorpresa i sorprenent –i militarment aclaridora- quan es disposava a lliurar a Ruiz Mateos els rebuts bancaris que demostraven el pagament de 1.000 milions a la Casa Reial per part del protagonista mafiós del cas Rumasa. En tot cas, ni múltiples afers de faldilles, ni negocis més que foscos, ni finançaments d’escàs pedigrí democràtic, ni declaracions hagiogràfiques de Franco a la BBC han impedit al rei ser rei i cap suprem...de les forces armades espanyoles. Sempre saltejant i caient de peus, per un blindatge polític i mediàtic monolític i uns consellers de Casa Reial moldejada amb franquistes de soca-rel com Armada o Sabino Fernandez Campo. I sobretot amb la defensa profilàctica de l’enginyeria genética del SECED, el CESID i el CNI per a que res no surés, com una guarda de korps que arrasa amb qualsevol que s’interposi. Raons d’Estat del Regne Feudal d’Espanya. El més diàfan de tot plegat, emperò, és que els administradors i assessors financers del rei que Franco nomenà estan tots a la garjola: l’íntímissim Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde, De la Rosa o Ruiz Mateos en escàndols sonats com els de KIO amb la primera guerra del golf com a teló de fons. I una llarga llista de financers on tampoc falta el banquer protofranquista Juan March. El seu enriquiment, ben documentat, ha estat a través de testaferros en negocis immobiliaris, especulacions financeres, comissions pel petroli i fins i tot de tràfic d’armes en empreses hispano-saudís bastides per Colon de Carvajal. Intermediacions inquietants Fet i fet és l’estelar Baltasar Garzon qui va afirmar –i després renegar- que el rei el va convocat a Audiència per suggegir-li que no remenés la merda de la claveguera de l’Estat dels GAL. Amb aitals paraules: “Yo de ti no avanzaba en eso del caso GAL. Hombre, los dos sabemos que es un tema de Estado...”. Fet i fet, el que si que consta en acta rubricada és el rei qui va demanar l’indult de Marc Rich, matàfora de la delinqüència globalitzada d’alts volts i propietari del ‘Prestige’ que va ensorrar i ennegrir la ‘costa da morte’ galega. A més, Colòmbia, a Guinea Equatorial, a Túrquia el rei obre portes a l’assalt multinacional hispànic. Sopa amb Obiang per encàrrec de Repsol YPF a la caça neoliberal del petroli; viatja a Turquia com a propagandista de la indústria militar espanyola i col•loca patrimoni personal com patrimoni de la corona per evitar-se despeses i passar a l’Estat les despeses milionàries de manteniment, com per exemple, el iot Fortuna. A tall d’exemple, el 15 de novembre de 2006 sopava a La Zarzuela amb Teodoro Obiang. Paradoxex cíniques feia només 21 dies després que Amnistia emetés la darrera “alerta internacional” sobre l’estat dels drets humans a Guinea on es liquida l’oposició democràtica a base de tortures. Caçador furtiu convidat per Putin Passats els urals, a Romania o a Rússia convidat per demòcrates de llarg reconegut com Vladimir Putin, el cap de l’Estat espanyol és un caçador furtiu. Furtiu i grotesc. Furtiu, com van assenyalar els grups ecologistes locals, per caçar espècies protegides internacionalment sota la Convenció de Berna de 2001 violant la legislació internacional amb la mort d’un exemplar de Urusus Arctos. Grotesc perquè la premsa romanesa i la russa van oferir prou detalls de l’organització de la caçera: espècies emborratxades amb vodka, amb agents secrets disfressats de pagesos que li posaven les peces a batre. Tot un teatre de cartró pedra amb figurants i comediants. Una carta a l’Alba Aquests dies, amb motiu del 32è aniversari dels darrers afusellaments del franquisme, hem conegut que quinze dies abans dels assassinats, el pare del militant antifeixista del FRAP Xosé Humberto Baena, es va adreçar per carta a la Casa Reial. No demanava clemència, sinó –i només- més dies per preparar la defensa d’una farsa sumaríssima que es va enllestir en sis dies i sense proves . La resposta per escrit la va realitzar el colpista Armada, l’endemà d’haver-se consumat el judici militar, tot adduint que “el Príncep no tenia competències”. Es veu que si que en tenia per aparèixer al costat de Franco, l’1 d’octubre, durant l’apologia pública de l’orgia de sang amb la que va acabar, com va començar, el franquisme: assassinant i enriquint-se impunement. “La monarquia està que arde” Ha plogut molt des de la campanya falangista “No queremos reyes tontos!” però, en dictacracia o en democradura, la persecució segueix. Fa pocs anys Jesus Artiola (per denunciar la falsedat de les declaracions del monarca sobre el castellà), el 1981 Sanchez Erauskin (per l’editorial “Paseíllo y espantà” a ‘Punto y hora de Euskal Herria’), el 1986 Juan José Rodriguez (per un article titulat “Julio de los mundiales y agosto de las multinacionales), el 2006 El Jueves o Deia. I també el llibre retirat de Joaquin Sabina (on transcrivia un acudit que la mateixa Letizia li havia explicat) o la sentència contra Arnaldo Otegi per titllar el rei com “cap dels torturadors”. I ara en Jaume i l’Eric. I nou més. I en Jordi Ribot que es nega a esdevenir confident obligat. La llarga llista de proscrits republicans o simplement racionalistes d’una anacronia feudal. Si ens hem de quedar amb quelcom, però, quedem-nos amb el sempre lúcid i cartesianament exacte Santiago Alba Rico. A propòsit del sistema feudal de doble moral, doble economia i doble hipocresia que ens assetja via monarquia, va escriure. “No condemno el rei Fahd, tan amic del rei d’Espanya, que talla caps, poda mans i arrenca ulls, que humilia les dones i emmordassa els opositors, que es llueix sense diaris, parlaments ni partits polítics, que viola noies filipines i tortura indis i egipcis, que malbarata la tercera part del pressupost de l’Aràbia Saudita entre els 15.000 membres de la seva nissaga i que finança els moviments més reaccionaris i violents del planeta.” Cap partit polític amb representació parlamentària mai ha dit ni mú de l’amistat amb el rei Fahd, símbol de la metàstasi dictatorial dels crims del poder, ni es va aixecar cap polseguera d’escàndols. Un deute pendent de 10.000 milions de pessetes amb la absolutista casa reial saudita obliguen al silenci espès. D’un rei amic de dictadors, assessorat per lladres de guant blanc per multiplicar fortunes, defensat per CESID i CNIs que bloquen les aventures sexuals i per mitjans que neguen, com al conte, que el rei va nuu. Tot un sistema perfeccionat de súbdits submisos perimetrat pel TOP d’ahir i avui, el tribunal d’excepció de la Santa Inquisició i els Sants Oficis anomenat Audiència Nacional. Fet i debatut, els socarrats seguim sent nosaltres. Al menys, des que ens vam cremar Xàtiva sencera el 1707. D’ençà i fins aleshores, periòdicament, ens arriba el foc purificador de les Espanyes que pretenen pleitesia al rei que Franco nomenà i al cinisme de la injusta injustícia sintetitzada per monsenyor Oscar Romero: “la justícia és com la serp, només pica els descalços”. No cal dir que Don Juan Carlos sempre ha portat botes: bota de caçador, de militar, de negociant o d’amic íntim d’assassins confessos. De fet, és impossible jutjar-lo, la Constitució ho impedeix expressament. És el país que tenim, el país que se’ns queda, el país que cal canviar. Urgentment i per via republicana. ••••••• La Corona contra Aristòtil, al segle XXI A propòsit de la condemna a Arnaldo Otegi per titllar el rei de “cap dels torturadors”, el matemàtic Carlo Fabretti va filar prim: “Conec moltes persones que subscriurien la següent premissa major: ‘Per matar ossos per diversió cal ser un canalla o un imbècil’, i, tanmateix, molt poques d’elles admetrien la inevitable conclusió del sil•logisme si en la premissa menor figurés, posem per cas, un Borbó. Tant és així que, no fa molt, Arnaldo Otegi fou condemnat a un any de presó per proclamar en veu alta la conclusió lògica d’una cadena sil•logística irrefutable: el rei és el cap suprem de les Forces Armades; la Guàrdia Civil forma part de les Forces Armades; hi ha guàrdies civils que torturen; ergo el rei és el cap dels esmentats torturadors. Però com el rei és intocable (no en và el va imposar Franco) (...) caldrà prescindir d’Aristòtil, al menys una temporadeta”. Fins a la reforma del Codi Penal, segurament. O, millor encara, encara que trigui, fins la tercera república, que és un altre sil•logisme lògic dels temps justos per venir. I encara hi ha un tercer sil•logisme lògic penal: si el rei és irresponsable jurídicament, pot tenir dret a l’honor un irresponsable legal que no està subjecte a la legalitat? Trobaran la resposta a l’obra “Tòpics” i “Primers analítics” de l’esmentat filòsof que, potser aviat, també es citat a declarar a l‘Audiència Nacional per algun jutge salvapàtries del cau d’excepció del carrer Gènova de Madrid. Aquest modest setmanari només vol informar el Marlaska de torn que l’esmentat ja és mort. Fa 2391 anys. Malgrat els seus sil•logismes encara continuïn perseguits. En ple segle XXI.